CAPÍTOL 2

Colom rostit

Tots van pensar-hi. La única que va accedir-hi de seguida va ser la Nena, que es delia per aconseguir tornar amb el seu colom blau i renyar una bona estona en Jaumet.

–Jo no penso quedar-me! El meu colomet és allà fora, amb fred, foscor i desconcert, i l’hem d’anar a ajudar! –va dir ella, amb decisió i energia. 

Seguidament, la Josefina li va donar la raó:

–Molt bé , jo aniré amb ells dos, però m’heu de prometre que quan el trobeu tornarem als nostres quadres al museu perquè demà ens puguin admirar com si res –va decidir seriosament i sense ganes de broma–. I vosaltres, Crehueras i Tereseta, us quedareu a vigilar la vella perepunyetes.

De fet, era perquè la senyora tenia artrosi i el senyor Crehueras com que era un cavaller es volia quedar. 

I tots tres van sortir corrents abans que la senyora Frou-Frou pogués cridar-los un munt d’insults innominables. 

Un cop a fora es van adonar que tot havia canviat, res no era com abans. Es van estranyar moltíssim. En Jaumet no parava de comentar-ho tot. El primer que va succeir va ser que van ensopegar amb un esglaó que hi havia a l’entrada del museu. 

–Mare meva! A qui se li va ocórrer posar aquest obstacle en plena entrada al museu? – va exclamar la Josefina, capaç d’esbroncar qui l’hagués construït–. Però on és el fanaler? Ostres, però si està tot ple d’edificis. I mira quins fanals, això no és Sabadell, sinó la nova ciutat de Sabadell –va dir tota emocionada. 

–Doncs això no és tot, Josefina . Mira quants n’hi ha a tot el carrer –va fer-los notar en Jaumet.

–Deixeu de lamentar-vos d’haver caigut! –va cridar la Nena, amb desesperació–. No hem vingut a fer un debat! Hem sortit a buscar el meu colom! 

Per culpa del crit de la Nena, el colom, que estava descansant en un arbre, va sortir volant abans que el poguessin agafar.

– No! El meu colom! Ha marxat! –va cridar. I sense perdre ni un segon va agafar-los als dos de la mà i van córrer al seu darrere. 

Van córrer tan concentrats que no es van adonar que ja havien arribat al passeig de Manresa. 

–Quin lloc més estrany! On som? –va estranyar-se la Nena.
–Suposo que deu ser l’antic passeig de Manresa –va intuir en Jaumet–. Fa molta calor, anem a remullar-nos al brollador? Oh, ja no hi és...

–I com és que ho saps ? –va preguntar la Josefina, que no suportava que algú sabés més que ella. 

–Per això –va dir en Jaumet, llest i ràpid, assenyalant la placa del carrer. 

–Serà millor que busquem alguna pista –va puntualitzar la Nena del colom. 
Tot seguit van buscar pertot el Passeig fins que van trobar una pista molt interessant...

–Noies, he trobat una cosa! – va exclamar en Jaumet, bastant satisfet. 
–Què és? –va preguntar la Nena, encuriosida. 

–No ho sé –va respondre la Josefina–. Crec que deu ser un cartell d’alguna reunió o celebració. 

–Tinc una idea! –va sobresaltar-se la Nena–. Per què no ho llegeixes, Josefina? Ets la que llegeix millor.

–D’acord –va accedir ella. 

I va començar a llegir. Havent acabat els ho va explicar: 

–D’acord. Aquí posa que hi ha un restaurant al Centre que serveix conill, pollastre, xai i...

–I què ? Què més? –va impacientar-se en Jaumet.

–Coloms! –va exclamar la Josefina.

Després d’uns segons de sorpresa i desconcert, la Nena va fer un crit superior al que havia fet al museu i que havia fet moure els arbres. En Jaumet va córrer a tapar-li la boca.

–D’acord. L’únic que hem de fer és anar al restaurant i comprovar si hi ha el colom –va dir la Nena, amb serenitat–. Però abans hem de canviar-nos d’estil de vestuari. 

Aleshores van anar fins a una botiga de roba per comprar-se’n d’actual i assemblar-se a aquelles persones que portaven un rectangle a la mà i a aquelles noies amb pantalons. Tenien una mica de pressa si no volien que al final el colom blau quedés rostit
. 
–Escolta, Jaumet, estàs magnífic amb això que portes –va elogiar-lo la Nena al veure que en Jaumet portava texans amb samarreta i sabates esportives. 
–Tu tampoc estàs malament –li va dir en Jaumet a ella, veient que portava pantalons curts amb una brusa i jaqueta texana. 

–I si anem ja al restaurant a rescatar l’ocellot? –va suggerir la Josefina, amb impaciència. 

–D’acord –van dir al l’uníson la Nena i en Jaumet. 

–No li diguis ocellot. El colom blau és... especial! –va exclamar la Nena, enfadada. 

Van anar fins al restaurant i van demanar comanda. Mentre els la feien van anar fins al magatzem i van trobar tot d’animals. Van buscar fins que van trobar una gàbia amb una placa on hi posava «Reservat». A dins van trobar-hi el colom blau de la Nena.

–Colomet! –es va alegrar la Nena en veure’l.

–Però està ferit!!! –es va fixar el nen.

–Hem de sortir d’aquí! –els va avisar la Josefina, mirant cap a la porta.
Van treure el colom de la gàbia i van sortir corrents, els guardes del restaurant els van començar a empaitar perquè no havien pagat la comanda.

–Carai! –van dir a l’uníson tots tres mirant enrere...

FI

Autors del capítol 2: 

Som els alumnes de la classe de sisè de l’Escola Creu Alta. Ens agrada passar-ho bè al mateix temps que aprenem, volem treballar però amb classes divertides i bon humor.Aquesta activitat ens ha agradat molt ja que hem pogut deixar anar la imaginació i ser creatius. Esperem que us agradi la nostra aportació. Petons

En les il·lustracions hem utilitzat una tècnica mixta de pintura amb aquarel·la i superposició d’imatges colorejades. La nostra intenció era dotar a la història d’un ambient misteriós i evocador, ha estat un treball conceptualment complex.

Alumnes de 6è de l'Escola Creu Alta

Gloria, Meritxell, Júlia, Gabriel, Laia, Ana, Chayma, Jon, Paula, Lucia G, Sonny, Luna, Lucia Z,  Maria L, Núria, Roger, Ariadna, Claudia, Isaias, Arnau, Laura, Katherin, Maria R, Pol, Mariana, Helena, Martí

Mestre: Josep Martí